| L'arbre vell |
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell. En l'arbre hi ha la tristesa de saber que és el darrer. Abans n'hi havia molts d'altres, ara tan sols queda ell com un record que s'apaga entre el ferro i el ciment. Diuen que volen tallar-lo, que molesta, que el seu verd trenca l'estètica pura dels edificis que té voltant-lo, voltors altíssims a punt de menjar-se el cel. Que al lloc que ocupa podrien aparcar vint cotxes més. Que és la casa on s'arreceren centenars de bruts ocells que ningú recordaria si no fos perquè viu ell... En la ciutat – algú conta – hi havia fa molt de temps un arbre gran i molt trist que se sabia el darrer i plorava fulles grogues en la tardor, i a l'hivern es despullava i cantava estranyes cançons al vent. Quan venia primavera despertava les arrels, oblidava un poc la pena i obria el somriure verd que en estiu era rialla que et feia sentir-te bé quan, fugint del sol, entraves en el cercle tou i fresc del seu regne que assetjaven cotxes, finques, fum, diners. Quan el tallaren plovia. Ja no he vist ploure mai més. |
